Estàs col·laborant en una Entitat, en una Associació, en un grup de teatre, de trabucaires o de balls de Saló i no guanyes per a disgustos…, et preguntes tants cops que rebony fas perdent el temps i els diners allà… tens ganes de plegar… i algun cop ho fas… o no…!, i arriba la recompensa que compensa que t’omple el cor d’alegria perquè a la fi no hi ha ningú que estigui en aquesta mena d’entitats o associacions per res… tothom està per egoisme, molts cops per egoisme bo... però egoisme a la fi.
Personalment molts cops, el somriure d’un nen o aquella innocència que t’ensenya el camí i que et fa riure han estat per mi la recompensa que compensa, o l’abraçada d’uns companys, o la felicitació d’un avi emocionat i clar.. l’aplaudiment generós del públic amic.
Quasi tots els motius són íntims, personals i legítims, fins i tot els que tenen més a veure amb la vanitat que amb la generositat, o aquells que busquen allà, el que no poden trobar enlloc.... Dic quasi tots perquè hi ha uns que em provoquen certa recremo per no dir directament fàstic, són aquells motius que impulsen a les persones a estar en entitats, grups o associacions per a vigilar com a comissaris polítics les ideologies alienes, el seu únic objectiu per estar en una associació és la de crear opinió partidista i evitar qualsevol mena de crítica a la seva opció política que, per cert... tothom coneix.
La gran riquesa de l’associacionisme en la societat civil és que permet a persones de diferent ideologia política o creença religiosa dispar, treballar plegats amb un fi comú, no importa tenir maneres de viure diverses si l’objectiu de millora de ser humà, del món, del país o del poble és el prioritari. L’associacionisme ha de ser una recurs vital d’integració dels nous vinguts i és una eina bàsica en la cohesió social d’un poble.
Darrerament he visitat alguns pobles, he conegut als seus alcaldes i regidors i com en totes les parcel·les de la vida, hi ha de tot... grans gestors que no connecten amb el poble, mediocres que arriben allà per interessos personals, altres molt populars però uns gestors desastrosos ... de tot i de tots els colors polítics.
Quasi tots els motius són íntims, personals i legítims, fins i tot els que tenen més a veure amb la vanitat que amb la generositat, o aquells que busquen allà, el que no poden trobar enlloc.... Dic quasi tots perquè hi ha uns que em provoquen certa recremo per no dir directament fàstic, són aquells motius que impulsen a les persones a estar en entitats, grups o associacions per a vigilar com a comissaris polítics les ideologies alienes, el seu únic objectiu per estar en una associació és la de crear opinió partidista i evitar qualsevol mena de crítica a la seva opció política que, per cert... tothom coneix.
La gran riquesa de l’associacionisme en la societat civil és que permet a persones de diferent ideologia política o creença religiosa dispar, treballar plegats amb un fi comú, no importa tenir maneres de viure diverses si l’objectiu de millora de ser humà, del món, del país o del poble és el prioritari. L’associacionisme ha de ser una recurs vital d’integració dels nous vinguts i és una eina bàsica en la cohesió social d’un poble.
Darrerament he visitat alguns pobles, he conegut als seus alcaldes i regidors i com en totes les parcel·les de la vida, hi ha de tot... grans gestors que no connecten amb el poble, mediocres que arriben allà per interessos personals, altres molt populars però uns gestors desastrosos ... de tot i de tots els colors polítics.
Amb una certa sana enveja també he descobert grans alcaldes... que per mi són aquells que arriben al poder, s’obliden de les ideologies alienes i treballen pel poble, per tot el poble.., són capaços de portar una ampolla de vi dolç a la reunió dels diables i beure amb ells encara que sàpiga que majoritàriament no pensen políticament com ell perquè els considera “dels seus...”, seus ciutadans, seves associacions, seu poble.... el contrari és governar només per uns quants, encara que siguin molts.., encara que siguin majoria (absoluta?), no fan cohesió de poble i només existeixen “els meus...”, i tenen aduladors que volen ser “dels seus...” però als que no pot donar l’esquena... i només serà recordat pels seus (poc temps, que els aduladors prou feina tenen en trobar una nova persona a qui adular...) i potser torna a guanyar les eleccions però segueix sense ser l’alcalde de tothom i mai beurà vi dolç amb els diables del seu poble....
